En Fran torna de Londres perquè ha trobat feina aquí, així que hem decidit anar a viure junts. La veritat és que també m’anirà molt bé pagar un lloguer a mitges. Així podré estalviar una mica.

Amb els temes de diners volem organitzar-nos bé. Primer havíem pensat incloure’l en el meu compte, perquè així podrà ingressar la seva nòmina. Però després no n’estava del tot convençuda.

No és que jo vulgui amagar res, però és millor que cadascun tingui el seu compte individual i després un de conjunt per a les despeses comunes. En aquest compte, al ser-hi tots dos, cadascun pot tenir una targeta al seu nom per poder pagar o treure diners del caixer.

A més, crec que és molt millor tenir un compte per a cadascun per separat per a les coses individuals. Perquè el mes que ve, per exemple, és el seu aniversari i vull fer-li una sorpresa i… quina gràcia li farà si ja ha vist el càrrec al compte? A més, què n'ha de fer ell del que em gasto amb les meves amigues un divendres?

Fins aquí, tot bé. Però li vaig explicar a la meva mare. Com sempre, les mares s'imaginen el pitjor. Em pregunta: ”Què passarà si un dels dos es queda sense feina?”. La veritat és que em va fer rumiar. Però crec que el més lògic seria compartir els ingressos del que encara tingui feina. Però vaja, que la idea és posar-nos a estalviar de seguida per tenir un coixí per evitar aquest tipus de situacions. Perquè pot ser perdre la feina o qualsevol altra cosa. Com ara que se m'espatlli la moto…

La millor manera de començar una vida en comú és tenir-ho tot ben parlat, també el tema dels diners. Tenim clar que volem fer un viatge junts un cop l’any. Doncs estalviem junts per a aquest viatge. També tenim clar que em compraré un cotxe tan aviat com pugui. Bé, això ho tinc claríssim jo. Llavors hauré d’estalviar tota sola. Per a les despeses comunes, compte comú; per als objectius comuns, igual. Per a les despeses i els objectius individuals, cadascú que es gestioni com vulgui. Anem a viure junts, però sense perdre la nostra independència.